Festes de Vistabella

Aquí vos deixem un article que podreu trobar el llibre de festes d’enguany molt prompte:

De Penyagolosa al cel amb aroma de l’Ortisella.

per Rafael Monferrer.

Si al llarg de la meva vida mèdica clínicoassistencial, ja dilatada i densa, he tingut algunes vegades la sensació d’estar en presència d’una persona autèntica, ha estat de manera especial, quan he estat a prop o dialogant amb persones senzilles, tan senzilles, que a primera vista feien l’efecte d’una insignificança total. La senzillesa d’aquestes persones es manifestava en les seues poques paraules; eren persones silencioses, pacients i humils. Persones d’una vida plena i de sentit, de sembra, sempre atentes a escoltar, fer un favor, un servei, donar la mà amb els braços oberts… sempre a canvi de no res i, a més, d’aprofitar-se’n es riuran d’elles, i, damunt, eixiran per la porta falsa.

Aquest és també el perfil de les persones cabdals. Uns trets que no essent de saviesa humana ni signe especial, són una filosofia de vida, bogeria, niciesa, escàndol per al món a l’ús d’avui. Aquest és un pensament recurrent que em venia al cap des del mateix moment que va faltar Javier, als setanta quatre anys d’una vida fecunda i entusiasta, i uns altres anys, però, especialment, un de primer actor –tot un senyor– amb la difícil serenor i saber estar –que bé ho ha fet!– en la lluita contra el major teatre del món que és la malaltia final.
Javier era amic meu. Havíem confidenciat. Una situació no grata ens portà a trobar-nos en el camí. Era una nit de Nadal del 1990. Acabava de treballar. Encara me’l veig amb l’uniforme de forestal. Ni a propòsit, no sé si hauria trobat un moment tant adient ni una persona més excel·lent. Fou en una bona acció plena de desinterès de part seua en una actitud que el dignifica i l’honra. Tots dos junts a la catedral del dolor. Un estar seu que em va impactar tantíssim… l’inici de l’ordit d’una relació ulterior amb el privilegi de poder conèixer-lo, tastar reiteradament la seua bonhomia que acabaria en una amistat transparent, subtil i autèntica. El seu millor regal. Normal i comprensible en una persona audaç, decidida, impertèrrita… un home tot cor ferit per la planeta i, ara, en la seua solitud i silenci, sense aparentar-ho, sofria de sofriment, també plorava. Bé ho podria dir amb les rimes d’A. Querol, un poeta de la terra.

Por hombre visto de hombre
y por pastor calzo abarcas,
por cantor canto a mi tierra
amarilleada de aliagas,
soñadora de suspiros
y princesa de esperanzas;
yo tengo el alma de almendro,
mi flor por dolor es grana.

Si, recorro i recarrego poesia, a propòsit, perquè Javier era tot un poeta sense saber-ho. Un poeta que jo admirava en la seua humanitat i l’impertorbable testimoni de fortalesa, estoïcisme i candor. En les seues conteres i explicacions quan parlàvem o anàvem per les seues pistes i el camp. Ell tant fort, tallat en la dura fusta del ginebre ver que aguanta segles… ja ha arribat a la mar. Ara, potser em quede el pressentiment de que no tants, entre nosaltres, han conegut eixa profunditat tan entranyable seua i eixa dimensió espiritual de sornut, sencer i robust, per home d’allà dalt, però extraordinària d’una persona com cal.

No se m’ocorre res que no se sàpiga per recordar-lo. Tampoc no em són total-ment conegudes les seues dots curriculars. De Javier el que m’interessa és l’home, la resta ja m’ho sé. Havia nascut a Benafigos, el 12 de maig de 1933, era el segon entre dos germanes, és i serà sempre el Forestal de Vistabella per excel·lència, –calç i arena–, on ha viscut des de 1965 fins el moment final. On s’entregà tot sencer, en cos i ànima, callant i mallant, «una cosa mala», en tot i en tota la seua professionalitat.

Mi canto es a los riscos
y a las quebradas,
mi sangre es de secano,
mi piel quemada [...]

Efectivament, es canta allò que dol o encisa. Javier ho va fer tot seu i cantar tant bé, que de record «los riscos y las quebradas» li deixarien la «piel quemada», un mal roin que el duria a la parca. Tot en un temps just per poder formular-me qui fou? i cóm era? Preguntes, no tan simples com sembla però suficients per aproximar-nos-en. A la primera, és fàcil respondre. No cal insistir-ne. Javier fou un home contagiat per la vocació d’agent mediambiental que li dugué recórrer distintes fites en el camí encomanat: Begís, Ares i Vistabella, particularment de l’àrea del Penyagolosa… fan que estiga recordat. La segona pregunta és complexa amb el perill d’un subjectivisme manifest per això només me la quedo per mi, evocant-me B. Brecht:

Hi ha hòmens que lluiten un dia, i són bons.
N’hi ha d’altres que lluiten un anys, i són millors.
N’hi ha que lluiten molts anys, i són molt bons.
Però els que lluiten tota la vida, aquests són imprescindibles.

El que més m’ha impactat, i molt, de Javier –com deia– ha estat la seua dimensió humana. Solament de la seua projecció sociolaboral condensada en els valors en què estava amerat: prudència, disponibilitat i servei, les qualitats dels grans. Qui ho dóna tot no està obligat a més. I Javier ho va donar tot mitjançant ell mateix, dedicant-ho tot al món rural com a forestal, ciutadà i als amics, començant per ell mateix en tractar-se del primer dels humils. Una declaració de principis del que estaria la seua labor durant tren-ta-tres anys fins que es va jubilar, tot i que sempre va continuar en el quefer fins que s’apagà del tot a un hospital al capvespre del dimecres 8 d’agost, un dia bascós, terriblement trist i pesat. Tot seguit, per serres i planes, de les muntanyes a la mar, un plany luctuós sonava a l’uníson: Javier, pujava a la cima més alta, de Penyagolosa al cel amb aroma de l’Ortisella. Obligadament havia de ser així. Era dels millors, un intrahistòric «sin trampa ni disfraz».

Javier era carn de la carn d’aquesta terra, trencada i violenta. Una terra per meditar. Un fontanal de sang viva. Com un dels paradigmes mítics dels homes del «terreno». Com els pins, els anoguers de l’arbreda, els xops blancs tan seus que va introduir i plantar per tots els plans i paratges vistabellans, per tots els termes dels voltants i més enllà… Atzeneta, Xodos, Benafigos, Culla, Benassal, Ares, La Tosquilla i els predis vegeta’ns vora del Llosar. Des de Sant Joan, la Pegunta i el Bovalar passant per la Vall d’Usera –els indrets seus més estimats–, el carrer del Forn –el domicili–, La Solana –el lloc emblemàtic– al costat de l’Ortisella –el recinte sagrat–. Sense oblidar la seua i nostra última excursió a La Estrella, embolcalladeta del seu guiatge tan entranyable i especial amb l’ulterior passeig pel seu bressol més preuat. Cosa que a hores d’ara em fan redivius, en aquella immensa coreografia litogràfica, la foresta, herbasserals, ermures, muntanyes, roques, fontetes, rierols i barrancs. El soroll dels tirs d’escopeta en temps de la caça, lamentant-se dels ecologistes sense senderi, la invasió de les «cabres» i el desplaçament de les majestuoses àguiles «reials» pels fastigosos voltors carronyaires que detestava… El rigorós hivern sovint amb un paisatge de gelasars i ple de neu, símbol de bellesa tangible, de la formositat delicada i moridora tota una simfonia cromàtica franciscana, de la qual Javier, era el seu director principal.

La vida ens cansa i fatiga, és veritat. I a alguns els colpeja més, com a Javier, si més no, en el seu final que, per motius d’ofici, puc dir amb propietat, ha esdevingut una lliçó magistral. La seua terminalitat, duta amb senzillesa i discreció, ha estat un suau apagar-se amb el mateix sigil com va viure, totalment conscient del procés, assumint l’última fragilitat sense por ni xistar mai un ui! ni un ai! Silenciadament i en silenci –en la música «el silenci és la cosa més bella de la música», deia Mozart–. Estèticament a-nota Petrarca –segles abans ho havia escrit Heròdot– un bel morir tutta una vita onora, és el significat del sentit de tota una biografia. La de Javier està més que ben significada. És el camí dels grans, com ens suggereix Unamuno en una bella poesia:

¡Felices aquellos cuyos días son todos iguales! [...]
Se acuestan tranquilos, esperando el nuevo día [...]
Vuelven todos los días a vivir el mismo día
Y por fin mueren como muere la claridad del día
al venir la noche, yendo a brillar en otra región.

Ja ho desitjaria així per mi, Javier. També t’he plorat! I són les festes de Vistabella.

Javier era un personatge fascinant. De complexió robusta, talla normal, de noble testa romana, posar greu i elegant, lacònic de paraula, carinyós i de tracte cordial. Era la seua veu abaritonada com una balada fresca, «el alma de almendro», el cor gran i la generositat immensa. Era tan comprensiu i respectuós… De llançat i agrest passà destil·lar bonesa. De visió un tan escèptica de la vida, discret, no era amic de vanitats. Emprenedor, valent i sempre disponible, fou un expert en el seu camp i assumí decisions de responsabilitat. Coherent, el seu existir ha estat un viure i lluitar perenne de llavor i sembra als terrossos de les solituds callades. És la seua omnipresència de la primavera eterna, i la primavera floreix aromàtica arreu al camp tot verd i vermell de roselles, com el del seu uniforme. El color de l’esperança i de l’estima, de l’imperible carinyo, respecte i gratitud envers seu: l’autèntic que hi resta, el que realment val i del que serem jutjats al final de la vida. La seua memòria i el seu record és inesborrable. Com l’horitzó, persisteix i persistirà sempre, sempre… Es pot demanar més?

Ara, a l’any del seu traspàs, em permeto aquestes línies, al meu estil, com només sé fer. És deure de gratitud i rebel·lia, si es vol, de tristor, que des de l’absència no és només aquesta nota –obviada pels mitjans d’una ciutat de fireta i desconeixedors de la sentida glossa a ell dedicada per uns altres mitjans audiovisuals d’enllà de casa nostra, recreant la seua figura majestàtica i reposada al bell entorn de La Pegunta–, en traspuar goig adobat pel regust d’haver saborejat i compartit la seua presència ennoblida per la seua amistat. I com que aquell, qui com jo, en aquesta dimensió, és un ignorant, ha de seguir el consell del cor, per això en un dia com avui, de reintegració de l’ànima en què emergeix l’enyor, vull dipositar junt a ell –sota la limpidesa del cel d’eixe blau tan nostre, amb caliu d’aroma casolana– que no va voler allunyar-se del seu tresor ni de les seues arrels –la terra màtria–,

El día que yo me muera
no me enterréis en el mar,
enterradme en mi sierra,
que la mar me hace llorar
y la sierra me consuela,

unes floretes silvestres, humils i boscanes –quina més bella poesia, en silenci i en la música callada– de les nostres aspres serralades: geraniets, anemones i violes del Penyagolosa; trencapenyes de la Picosa; nadiu del Mançanar; lliris de neu de la Pegunta i la Tei-xera; liles, romer i ginesta de les llomes; saborija, joligrocs i joncs de les rambles; garbetes d’olorós espígol dels ribassals; llorer, herba sana i gesmil de les planúries; grogor daurada de les punxegudes argelagues que creixen ça i enllà, entre els troncs erts i gruixuts que poblen les pinedes, xoperes, roureres, carrascars, aurons, mentironers, oms esquelètics rogallosos… teixos, freixes i grèvol –que tant li agradaven–, els noms de les quals em refrescava i també hi vaig aprendre de la seua boca quan anava amb ell i em mimava en els seus espais –la Pegunta, el Bovalar i la Vall d’Usera– tan idíl·lics i fantàstics plens d’encanteris a rabiar, particularment per ell. Un món, ara, també un poquet més meu per ser major l’afecció que va despertar en mi i per tenir ací les meues arrels més ancestrals.

D’aquí, front la impassivitat a l’ús, banal i alexitímica, que de tot passa, de pres-sa i res no aprecia que no siga efemeritat i situacions límit, poder dir amb més propietat que mai: Javier, tot i que ens has deixat, vius en el record, si, per sempre, en els que t’estimem: en la teua família, en els teus amics, en els teu companys, en el medi ambient, en la teua obra, i, per damunt de tot, en Penyagolosa. Aquests ingredients i alguns vestigis més que queden en els afectes, els fets, les converses, les partides de botifarra, els esmorçars i les tertúlies dominicals, la caça… i la memòria fan certa l’afirmació horaciana –non omnis moriar– «no moriré del tot, una part de mi em sobreviurà». No serà totalment absurd el teu traspàs. Com una estrella refulgent del trespol de l’infinit del cel ens acarones, ens deixes enyorança i en el silenci ens fas companyia: és el resplendor de la teua mirada. Una herència necessària. I viure en el cor dels qui ens quedem darrere no és morir.

De no ser així, no tindria sentit aquest escrit. Quan ens retrobem l’abraçada serà ben forta i la festa serà més gran. Javier, amic meu, amb un ramet d’eixes floretes silvestres, només et dic, simplement sit tibi terra levis: Amén.

__________

R. Monferrer és internista de l’Hospital General de Castelló.