Sebastià es un jove ben plantat a qui els metges li van diagnosticar una d’eixes enfermetats rares, que es desenvolupen a les gran ciutats. Sa mare, preocupada, va alquilar una caseta a Vistabella del Maestrat, per veure si l’aire sa i el contacte amb la natura frenaven la malaltia. De seguida es va fer amic del grup de joves que organitzaven les festes.
A la primera reunió que va assistir es discutia la futura ubicació del bous. Per culpa de l’alcalde ja no es podien tancar on havien estat els darrers vint i cinc anys, i ara s’havien de tancar prop del castell. Sebastià no era massa de bous però en veure el nou corral va pensar “quina baixadeta més espectacular!” A esta reunió en van seguir altres, i també orquestres i espectacles; tot valia per arreplegar eurets per a les festes i de passada passar-ho bé. Sebastià al·lucinava de com la gent es bolcava en l’organització de la setmana cultural i les festes: associacions, penyes, gent major, comerços; tots junts!
En arribar l’estiu el poble es va omplir de nous sorolls. Pels matins Sebastià anava d’excursió a algun del immensos racons del terme i aprofitava per llegir. Per la vesprada després de fer la migdiada tapat amb un llençol i cobertor, quedava amb els amics i amigues per xarrar, riure i treballar per a festes.
Poc a poc, sense adonar-se’n, es va oblidar de la malaltia i el primer dia de festes, al besar-li Júlia, va començar a notar uns símptomes diferents, suorositat i forts batecs del cor, però ell desbordava salut i mai podria oblidar ni les festes ni Vistabella del Maestrat.Ximo.
Per opinar.
